Més enllà de Janet Sanz: Com a mínim una dotzena d’exalts càrrecs d’ICV i dels Comuns han estat recol·locats en empreses i entitats amigues

Podemos va arribar a la política amb la promesa d'acabar amb els privilegis de la casta política i les portes giratòries. Les portes giratòries són una pràctica política legal, però immoral, mitjançant la qual els alts càrrecs són col·locats en grans corporacions en abandonar la política. Això és èticament qüestionable, perquè suggereix possibles favors entre els càrrecs públics i les empreses privades.

El periodista i director d'E-Notícies, Arnau Borràs, ha destapat aquests dies els detalls d'una informació que va saltar dies enrere. L'ex-tinent d'alcalde de Barcelona i dirigent dels Comuns, Janet Sanz, ha fitxat per una associació que va rebre gairebé tres milions d'euros quan era al govern. És a dir, regues entitats amigues amb milions de diners públics per després, quan surts de la política, acabar en aquesta entitat inflada amb subvencions de l'administració que governaves. 

És a dir, un cas flagrant de portes giratòries que, encara que significatiu, no és gens anecdòtic. Els que venien a acabar amb les portes giratòries no tan sols no ho van fer, sinó que n'han abusat. Hi ha almenys una dotzena d'ex-alts càrrecs que han acabat en grans corporacions.

El cas de Janet Sanz és molt semblant al de Gala Pin, exregidora de districte en el primer govern d'Ada Colau i una de les seves persones de confiança. El 2020, en abandonar el càrrec, va fitxar per la Fundació Goteo que el govern d'Ada Colau havia regat amb 287.000 euros en diferents subvencions. El cas va ser encara més sonat perquè una d'aquestes subvencions va ser atorgada per l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub) quan Gala Pin n'era la vicepresidenta.

La pèrdua de l'alcaldia el 2023 va precipitar la sortida d'alts càrrecs dels Comuns que van buscar acomodaments en entitats amigues. Un altre cas flagrant va ser el de Laia Grau, exgerent d'urbanisme en el govern d'Ada Colau. Després de sortir del govern va ser recol·locada a l'empresa pública d'habitatge municipal del Prat, municipi governat pels Comuns, amb un sou de 74.000 euros anuals.

ICV i Agbar, una vinculació polèmica 

Els Comuns no van fer més que recollir l'herència d'ICV en això de les portes giratòries. Un dels casos més evidents va ser l'estreta relació entre els verds i l'empresa privada encarregada de la gestió de l'aigua a Barcelona, Agbar. Dolors Camats, excoordinadora general d'ICV i exdiputada dels verds al Parlament, va acabar com a membre del consell assessor d'Agbar. Actualment és directora de la Cooperativa Obrera d'Habitatges del Prat de Llobregat, entitat també subvencionada per l'ajuntament dels Comuns en aquesta localitat.

Un altre cas sonat va ser el d'Inma Mayol, exdiputada i ex-tinent d'alcalde a Barcelona, i Francesc Baltasar, exconseller de Medi Ambient en el tripartit de José Montilla, a qui l'Oficina Antifrau va investigar per la seva vinculació amb Agbar. Altres alts càrrecs investigats van ser l'exsecretari general de Medi Ambient, Eduard Pallejà, i l'exdirectora de serveis a la conselleria, Elisenda Rius. Mentre ICV va ser al capdavant de la conselleria, Agbar va rebre adjudicacions d'obres per valor de 182 milions d'euros.

AMB i TMB, la gallina dels ous d'or

La gallina dels ous d'or d'ICV i el colauisme ha estat l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Es tracta d'un ens públic que gestiona àmbits com els transports i la mobilitat, l'urbanisme, el medi ambient i l'habitatge, a Barcelona i els 35 municipis limítrofs. Aquesta estructura es va convertir en una agència de recol·locació per a ICV en el govern d'Ada Colau.

Un bon exemple és el de Salvador Milà, que va ser conseller de Medi Ambient entre 2003 i 2006, i diputat d'ICV al Parlament fins al 2015. Després de perdre el seu escó, Ada Colau el va designar director dels serveis de presidència de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) amb un sou de 93.570 euros anuals.

També destaca el nom de Ricard Gomà, exregidor i tinent d'alcalde en el govern d'Ada Colau, que el 2015 el va designar president de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. És justament l'entitat per la qual acaba de fitxar Janet Sanz.

L'altra gallina dels ous d'or és TMB (Transport Metropolità de Barcelona). El principal operador de transport públic a Barcelona i la seva àrea metropolitana és des de fa anys sota el focus de la polèmica pels astronòmics salaris dels seus directius. Enric Canyes, a qui Ada Colau va designar director gerent de l'entitat, cobrava 105.938 euros bruts a l'any, més que el president del Gobierno. 

També va ser polèmica la designació de Pau Noy Serrano, un càrrec d'ICV, per a un càrrec creat especialment per a ell. En el seu cas amb un sou més modest que el de Canyes: 60.000 euros anuals, 31.000 euros més que el salari mitjà a Espanya.  Encara que ni Canyes ni Noy van arribar al nivell de Ramon Bacardí, que va saltar de director a la conselleria d'Interior de Joan Saura a director executiu a TMB amb un salari de 122.000 euros anuals.  

No podem tancar aquesta llista sense esmentar Joan Herrera, històric líder d'ICV que el 2018 va ser designat pel Consell de Ministres com a director general de l'Institut per a la Diversificació i l'Estalvi de l'Energia (IDAE). Un altre cas de portes giratòries que contrasta amb l'esperit fundacional d'aquests partits.