Orgull de país

Els espanyols no tenim massa motius per anar celebrant pel món. Molt menys per plantar cara a algú d'un altre país i treure pit del fet que som millors. A vegades per què ens costa creure'ns-ho, que a veure qui ens guanya en paisatges paradisíacs o gastronomia.

Per això, una victòria com la d'ahir de la Selecció espanyola, és motiu d'orgull de país. Per diversos factors. Però sobretot per què el futbol, més encara quan és un equip com el de Luis de la Fuente, que representa tant a la perfecció l'Espanya actual, ens uneix. 

De matinada em va tocar passejar pels carrers de Barcelona en plena celebració. En plena efervescència per un títol que molts dels qui el celebraven, per edat, no havien vist mai a La Roja guanyar un títol internacional. Per això l'eufòria era encara més pronunciada per part d'una nova generació, de joves que en molts casos no arriben als divuit anys, que en la mateixa plaça que els seus pares cridaven 'puta Espanya' tot cremant coses, ells cantaven orgullosos 'yo soy español, español, español'.

Per què sí, ahir i avui són dies per cridar que estem orgullosos de ser d'on som, com som i qui som. Malgrat que a vegades els nostres representants polítics ens facin avergonyir de cridar ben fort a l'estranger que som d'Espanya. Que som espanyols.

La mateixa vergonya, o por, que fa uns anys els feia a alguns dir-ho a Catalunya. Una vergonya i una por que han desaparegut. Els pares independentistes, i ho he vist aquest mateix cap de setmana a casa, a Olot, han perdut una batalla amb els fills que no es deixen entabanar.

Però avui no és dia per fer política d'un triomf esportiu. Ja n'hi ha que ho faran —o que ja ho han fet—. És dia per a la celebració. Per a la reivindicació nacional. Per a felicitar a un conjunt de jugadors, tots ells espanyols com qui més, que s'han deixat la pell sobre el camp. Polvoritzant rècords, com Lamine Yamal sent el més jove en marcar en una Eurocopa, o com el conjunt en general guanyant set de set partits.

Reconec que jo era dels que van insultar molt fort al Molt Honorable Luis de la Fuente quan va fer pública la convocatòria. Que jo era dels qui es preguntava què coi hi feia el català Marc Cucurella a l'Eurocopa. Em vaig equivocar i no em fa res reconèixer-ho. Em trec el barret i faig les reverències que calgui a tots ells. Quin equip. Quina sincronització. Quina qualitat humana.

I el millor de tot això, sabeu què és? Que és un equip molt jove que té molt camí al davant. La majoria, com Nico o Lamine Yamal, viuran la seva plenitud esportiva durant el mundial del 2030 que acollirà Espanya. Vagin preparant-se per una nova celebració.