La seqüència del vestuari

Recordo nítidament el meu primer dia al vestidor del Camp Nou. En tenia 18 i per a un noi de barri que havia arribat tres anys abans al Barça era tot un somni trepitjar aquell “santuari” futbolístic i estar envoltat de futbolistes que em semblaven d'un nivell inabastable per a mi i que fins fa poc seguia a l'Estadi o per Televisió.

Era un vestidor on hi havia uns ja veterans Zubizarreta, Julio Alberto o Bakero. Els havia vist a Televisió jugant el, per a mi, mític Mundial de Mèxic 86, amb Maradona fent-nos dormir. També hi havia un Laudrup al qual jo idolatrava després de veure'l destil·lar qualitat amb Dinamarca al Mundial.

No recordo tan nítidament si vaig obrir la boca aquell dia o em vaig limitar a assentir quan em deien alguna cosa. El més difícil era quan et mirava o et parlava un tal “Johan”.

El que és clar és que el que per mi va ser un dia memorable, per al que estaven en aquell vestidor va ser un dia més i jo era un altre noi més de la Masia que pujava a entrenar.

Per allà també apareixia el Chapi Ferrer, insultantment jove i segur de si mateix. El Chapi era sobre el que jo em recolzava. Tenia un caràcter molt més desenvolupat. Aquest paper que jugava el Chapi o Guillermo Amor amb mi era el que jo havia de jugar amb els nois que apareixien al vestidor des de la Masia. Així funcionava.

I els que venien eren Lluís Carrearas i Pep Guardiola. Amb el Pep les coses sempre són diferents. Ell no entenia de jerarquia i quan t'adonaves ja estava parlant d'aspectes tàctics amb Zubi o preguntant-li a Johan.

La jerarquia és present. És una jerarquia futbolística. És la Jerarquia de qui ja sap com funcionen les coses. La jerarquia de l'experiència. És aquesta jerarquia que es dilueix a mesura que vas entrant a l'equip i et converteixes en un més.

El caràcter de cada persona és la que marca realment com afrontar les relacions quan entres en un vestidor.

La meva última experiència en un vestidor va ser com a capità i veterà al Nàstic que va aconseguir l'històric ascens a primera Divisió. Que lluny quedava ja aquell noi tímid que va entrar al vestidor de l'Estadi. El meu paper a l'equip era ben diferent.

Ara era jo un dels veterans que marcaven el nivell d'exigència en el dia a dia, els fitxatges que arribaven i els joves que continuaven apareixent de manera contínua al vestidor.

Era l'altra cara de la moneda. Allà hi havia la jerarquia una altra vegada. La jerarquia del que ha estat en mil guerres i n'ha perdut moltes. La jerarquia de qui sap que en un món tan competitiu només sobrevius amb una autoexigència màxima.

Aquesta és la seqüència en un vestidor. Aquesta és la seqüència que vam veure entre Lamine i Lewandowski.