Bany de realitat: el Barça davant el foc real

Tota anàlisi futbolística que es pugui fer sobre el partit de la final de la Supercopa d'Espanya entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid és realment en va. Quan un equip concedeix els avantatges que va concedir l'11 de Xavi durant tot el partit, especialment a l'inici, no cal entrar en disquisicions tècniques per explicar una cosa tant obvia com el desconcert en què està instal·lat actualment el Barça.

Tot aficionat culer i el món futbolístic en general va assistir a la constatació del que l'equip està esbossant aquesta temporada. No hi ha suport futbolístic que alimenti l'equip ni un pla de joc que els futbolistes hagin comprat mínimament a l'entrenador.

El compromís amb la idea de joc que va construir un equip amb call defensiu la temporada anterior s'ha enfonsat com a castell a la sorra del desert saudita. Era una cosa que tots temíem que arribés. Ha hagut de ser precisament el Reial Madrid el que ha clavat l'estocada definitiva de realitat a un equip i a un Xavi que encara s'agafava al 'clau cremant' de la Supercopa per ressorgir com l'Au Fènix.

Aquest compromís anterior havia de ser el que fonamentés aquesta temporada el camí a l'excel·lència culer quan aquesta temporada arribessin futbolistes que pugessin el nivell de qualitat de la plantilla en aquesta ''construcció'' de què parlava Xavi.

Res més lluny de la realitat. El Barça ha esdevingut un equip que no domina els conceptes del joc que porten un equip a l'excel·lència. L'equip ha anat buidant de mica en mica les alforges defensives que li van atorgar el títol de lliga la temporada anterior. Durant el camí ha estat incapaç de substituir-les per un centre del camp dominador de la possessió, un bloc asfixiant en la recuperació després de pèrdua, un mínim de desequilibri a les bandes i evidentment eficàcia a l'àrea contrària.

Totes aquestes mancances han convertit l'11 blaugrana en un equip sense identitat. Incapaç de plasmar al camp les idees futbolístiques que explica Xavi quan parla de l'horitzó futbolístic de l'equip.

Si parlem del que és anímic, ara mateix és frustració i impotència el que transmeten els futbolistes, incapaços de complir les expectatives. La mateixa sensació que transmet un Xavi a qui comença a convertir-se en un autèntic ''Vía Crucis'' el pas per la sala de premsa.

Va ser certament revelador que molts veiessin com una bona notícia l'“últim recurs” de la xerrada del descans per fer reaccionar el seu equip contra l'Almeria. Aquesta sortida del guió del tècnic és molt perillosa perquè és una bala que cal fer servir amb mesura. Perd vigència amb l'ús. Més quan l'has de fer servir en unes maniobres se suposa que sense foc real.

I el foc real va acabar arribant a l'equip.